Nemus. Revista de l'Ateneu de Natura, núm. 1. 2024

Publicació presentada a la convocatòria d'ajudes per al foment del valencià per a les institucions, entitats i

associacions sense finalitat lucrativa

Es presentarà a la convocatòria de subvencions a entitats per a la promoció de l'ús del valencià

Enric Forner i Valls .................................................................................................................................................................pp. 8-11

Joaquín López Soriano .................................................................................................................................................................pp. 11-14

A serra dos Ancares atópase ao norte do val do río Sil e esténdese entre o pico Miravalles (1967 m) e o pico Pena-rrubia (1822 m). A serra actúa como divisoria hidrográfica entre as concas dos ríos Navia e Sil e artéllase arredor dunha estreita crista alongada en dirección NL-SO, onde se sitúan os picos de maior altitude.
Os xeos na serra dos Ancares chegaron a ocupar unha extensión de 141,6 km2. Resultado da súa actividade é a gran diversidade de formas e depósitos xerados durante o Plistoceno superior. A pegada do xeo evidénciase pola extensión e magnitude das formas de erosión e de acumulación. Entre as primeiras sobresaen os vales en U ou en berce, os circos, anfiteatros, ombreiros ou as rochas ovelladas e estriadas. Entre as segundas sobresae un amplo cortexo de moreas glaciares e depósitos fluvioglaciares.
A investigación levada a cabo en diferentes etapas baseouse nun intenso traballo de campo e de gabinete. As pescudas sobre o terreo permitiron localizar, analizar e describir formas e depósitos. A cartografía mediante SIX empregando modelos dixitais de elevacións de alta resolución proporcionou unha maior precisión na situación das moreas glaciares, e a súa xeolocalización precisa facilitou a posterior cartografía detallada que se levou a cabo no gabinete, o cal permitiu reconstruír tres fases glaciares: máximo glaciar, que habería que situar cronoloxica-mente entre arredor dos 44 e 27 ka; último máximo glaciar global, que se situaría entre os 19 e 26,5 ka e deglacia-ción, que se daría entre os 19 e 11 ka.

The Serra dos Ancares is located to the north of the Sil river valley and stretches between the Miravalles Peak (1,967 m) and the Penarrubia Peak (1,822 m). The mountain range acts as a watershed between the basins of the rivers Navia and Sil and is articulated around a narrow-elongated ridge in a NE-SW direction, where the highest peaks are located.
The ice cover in the Serra dos Ancares reached an extension of 141.6 km2. The result of its activity is the great diversity of forms and deposits generated during the Upper Pleistocene. The traces of the ice are evidenced by the extent and magnitude of the forms of erosion and accumulation. Among the former, the U-shaped or crad-le-shaped valleys, cirques, amphitheatres, shoulder ridges or the boulders and striated rocks stand out. The latter include a wide range of glacial moraines and fluvioglacial deposits.
The research carried out in different stages was based on intensive field and desk research. Field research allowed us to locate, analyse and describe forms and deposits. GIS mapping using high-resolution digital elevation models gave a more precise location of the glacial moraines and their precise geo-localisation facilitated the subsequent detailed mapping carried out in the office, which allowed the reconstruction of three glacial phases: Glacial Maximum, which should be placed chronologically between about 44 and 27 ka. Last Global Glacial Maximum, which would be between 19 and 26.5 ka and Deglaciation, which would occur between 19 and 11 ka.

Francesc Xavier Roig-Munar, Vicent Forteza Pons & Josep Florit Gomil.............................................................................pp.30-43

Es caracteritzen morfologies erosives de caràcter antròpic realitzades per l’acció mecànica i sobre la costa rocosa de Menorca. Les formes són conseqüència de la pràctica de brumeig per la pesca de vorera amb canya, la que es fa des de terra a la vora de l’aigua. Aquestes marques són el resultat d’anys de treballament de la roca amb diferents eines, i s’emmarca dins la ciència de l’etnogeologia que analitza l’ús de la roca per part de l’home. Per primer cop s’analitza, descriu i caracteritzen aquestes formes a les illes Balears.

Erosive morphologies of an anthropic character are characterized by mechanical action on the rocky coast of Menorca. The shapes are a consequence of the practice of fishing with bait. These marks are the result of years of working on the rock with different tools, and are part of the science of ethnogeology that analyzes the use of rock by man. For the first time, these forms are analysed, described and characterized in the Balearic Islands.

Keywords: Menorca, Balearic Islands, rocky coast, anthropogenic marks, fishing, ethnogeology.

Francesc Xavier Roig-Munar, Vicent Forteza Pons, Josep Florit Gomila, Anabel Castillo Cuenca & José Simón Gornés Hachero....................................................................................................................................................................................pp.44-66

Es localitzen i caracteritzen morfomètricament els amarradors picats sobre roca mare de la costa rocosa de Menorca.
Les formes són conseqüència del treball de la roca per construir punts d’amarraments o norais a les zones de fon-deig, ancoratge a varadors d’embarcacions.

The norays, or mooring bollards, carved out of the living rock on the coast of Menorca are morphometrically characterized.
The forms are a consequence of the reworking of the rock to build moorings or norais as anchorage points or for docking at ports.
For the first time, these forms, currently disused, are analysed, described and characterized in the Balearic Islands, attributing them to an ethnogeological use of the maritime-terrestrial territory of the island.

Francesc Xavier Roig-Munar, Miquel Truyol Olives, Carla Garcia-Lozano, Josep Pintó Fusalba & Pablo Fraile Jurado....pp.67-76

S’ha avaluat l’impacte d’erosió associada a una prova organitzada de muntanya (BTT) dins la finca pública d’Al-furí, Menorca, mitjançant la quantificació de l’erosió de sòls, la compactació i la pedregositat, dades que permeten establir les repercussions geoambientals sobre el terreny, associats a activitats.
Els resultats obtinguts indiquen que aquestes activitats provoquen impactes com pèrdua de sòl i compactació del sòl admissibles i compatibles amb el medi i associats a l’activitat de la cursa.

Menorca, bicicletes de muntanya (BTT), activitats esportives, valoració d’erosió.

The impact of erosion associated with an organised test of mountain biking (MTB) in the publicly owned reserve of d’Alforí, Menorca, has been evaluated by quantifying soil erosion, compaction and rockiness of the affected areas. This data allows the geo-environmental repercussions on the terrain associated with competitive activities to be established.
The results obtained indicate that these activities cause impacts such as soil loss and soil compaction that are permissible and compatible with the environment and associated with such racing.Key words:

Francesc Xavier Roig-Munar, Carla Garcia-Lozano, Bernadí Gelabert Ferrer, Josep Pintó Fusalba, Oliver Olivo Batista & Pablo del Toro Piñero.......................................................................................................................................................................................pp.77-81

La retirada de restos vegetales de Syringodium filiforme depositados sobre la playa emergida, constituyen una parte de la limpieza de playas. Estas gestiones continuadas a lo largo de las últimas décadas han dado lugar a pérdidas de superficies y volúmenes de playa.
El estudio analiza los volúmenes de sedimento retirados mediante la retirada de bermas de Syringodium filiforme en 10 playas de Rep. Dominicana (Caribe), cuantificando una cantidad media de 63,8 % de sedimento intercalado.
Este tipo de gestión supone un impacto morfológico continuo con una pérdida anual de sedimento de playas, afectando a la estabilidad del balance sedimentario del sistema.

Part of the management of beaches in the Caribbean islands has been focused on the removal of the remains of Syringodium filiforme deposited on the emerged beach.
The study analyses the volumes of sediment extracted through the removal of Syringodium filiforme berms from 10 beaches in the Domini-can Republic, of which an estimated 63,8 % is interspersed sand.
This kind of management involves a continuous geomor¬phological impact with an important loss of sediment that affects the stability of the sedimentary balance of the beach system.

Sergio Quiñonero-Salgado, Joaquín López-Soriano, Han (J.G.M.) Raven, Peter Glöer & Carlos E. Prieto.........................pp.82-87

A new genus of stygobiont mollusc of the family Hydrobiidae is described from the Parc Natural dels Ports (Cata-lonia, NE Iberian Peninsula). The new species is described on the basis of morphological traits of the shell and singularities of its penial anatomy.
This is the second known valvatiform stygobiont described in Catalonia so far, and the first one in its southern part.

L’article descriu un nou gènere de mol·lusc estigobiont de la família Hydrobiidae pel Parc Natural dels Ports (Cata-lunya, NE Península Ibèrica). L’espècie es descriu en base a caràcters morfològics de la conquilla i singularitats de l’anatomia del penis.
Es tracta del segon estigobiont valvatiforme conegut descrit a Catalunya, i del primer en la seva part meridional.

José Francisco Martín Álvarez, Sergio Quiñonero-Salgado, Joaquín López-Soriano , Han (J.G.M.) Raven & Peter Glöer..pp.88-101

Knowledge of stygobiont molluscs has dramatically increased in the last years with the description of a plethora of new genera and species. However, some regions have received little attention to date.
In the present paper three new stygobiont species are described for the SW Iberian Peninsula, including the first stygobiont mollusc ever described for Portugal, a new hydrobiid genus, and the first Moitessieriidae for Andalusia.
These discoveries highlight the gaps of knowledge in this field.

El coneixement dels mol·luscs estigobis s’ha incrementat notablement durant els darrers anys, amb la descripció d’un conjunt de nous gèneres i noves espècies. Tot i això, algunes regions han rebut molt poca atenció fins ara.
n el present article es descriuen tres noves espècies de mol·luscs estigobis pel sud-oest de la península Ibèrica, incloent-hi el primer mol·lusc estigobi mai descrit a Portugal, un nou gènere d’hidròbid, i el primer Moitessieriidae per a Andalusia.
Aquests descobriments demostren el buit de coneixement que hi ha encara en aquest àmbit.

Sergio Quiñonero-Salgado, Joaquín López-Soriano & Han (J.G.M.) Raven.........................................................................pp.102-111

A new species of the Guadiella genus of springsnails is described from Calanda (Teruel province, Aragón, Spain). The status of the previously described Alzoniella murita is reviewed, placing it also in the genus Guadiella. Addi-tional data on Guadiella arconadae and Guadiella ballesterosi are also provided with new material collected from their type localities.
This new species is the eighth known of its genus, all of them in the Iberian Peninsula, and the second stygobiont mollusc found at the same locality, after Hadziella forneri.

En aquest estudi es descriu una nova espècie del gènere de caragols aquàtics Guadiella per Calanda (província de Terol, Aragó, Espanya). S’hi revisa l’estatus de l’anteriorment descrita Alzoniella murita, que també es passa al gènere Guadiella, i es proporcionen noves dades de Guadiella arconadae i Guadiella ballesterosi a partir de material recollit de les seves respectives localitats tipus.
Amb aquesta nova espècie, serien vuit les espècies descrites per aquest gènere, totes elles a la península Ibèrica, tractant-se a més del segon mol·lusc estigobi trobat a la mateixa localitat, juntament amb Hadziella forneri.

José Francisco Martín Álvarez, Peter Glöer, Joaquín López-Soriano, Han Raven, Álvaro Alonso, Omar Sánchez & Sergio Quiñonero-Salgado....................................................................................................................................................................................pp.112-121

A new species of freshwater snails of the genus Corrosella is described from the province of Cádiz, Andalusia (sou-thern Spain). This is the westernmost species of the genus known so far in this region, enlarging the distribution area to more than 100 km to the west. Shell morphology, anatomy and molecular tools distinguish it safely from other species in the genus. The characteristic corrosion of upper whorls, after which the genus is named, seems caused by burrowing organisms, not by chemical action.

freshwater, springs, Corrosella, new species, Baetic Mountains, hotspot, corrosion.

Es descriu una nova espècie del gènere de cargols aquàtics Corrosella per a Andalusia, a la província de Cadis (Espanya). Es tracta de l’espècie coneguda del gènere més a l’oest d’aquest territori, amb la qual cosa augmenta la seva àrea de distribució més de 100 km cap a l’oest. La morfologia de la conquilla, la seva anatomia i les eines moleculars permeten distingir-la sense problemes d’altres espècies prèviament descrites en aquest gènere. La característica corrosió de les voltes superiors, que donen nom al gènere, sembla causada per organismes perfo-radors, no per causes químiques.

aigua dolça, fonts, Corrosella, nova espècie, sistema Bètic, punt calent, corrosió.

A new subspecies of Tarracospeum raveni is described from the locality of Vilaverd (la Conca de Barberà, Tarragona province). The new subspecies can be distinguished from the nominate subspecies by subtle but constant diffe-rences in its shell, and also from its location in a different river basin, the Francolí River.

Es descriu una nova subespècie per Tarracospeum raveni, a la localitat de Vilaverd (la Conca de Barberà, província de Tarragona). La nova subespècie es distingeix de la subespècie nominal per diferències subtils però constants de la seva conquilla, i es localitza també en una conca fluvial diferent, la de riu Francolí.

Enric Forner i Valls..................................................................................................................................................................pp.128-140

Des del quinquenni 2014-2018, les investigacions sobre la sistemàtica de la classe Echinoidea a la conca sedi-mentària del Maestrat (CM) representen un dels centres d’interès, a nivell mundial, en els estudis d’equinologia. Durant els últims anys, una sèrie de investigacions han contribuït a millorar el coneixement dels equinoïdeus de la CM i millorar-ne la sistemàtica. Però s’està molt lluny de completar la tasca. Aquest article només és una petita contribució per avançar cap aquest objectiu.
El treball té interès perquè permet ampliar el coneixement sobre el gènere Tetragramma Agassiz, 1838 a la CM, que fins ara ha tingut poca atenció específica per part dels paleontòlegs, fora del treball de Lambert (1935), que va descriure una espècie nova, T. giganteum, amb el material que li va remetre el geòleg castellonenc Royo i Gómez, recollit al mateix jaciment de Cap de Vinyet on s’ha trobat l’exemplar que s’estudia en aquest article. El magnífic equinòleg francès, tanmateix, sembla que no va visitar mai la conca del Maestrat. Té importància l’estudi perquè obri el camí per a nous treballs sobre el gènere que s’intueix que pot amagar diverses qüestions pendents de resoldre.
S’ha descrit una espècie nova Tetragramma salasi.
El treball suposa una millora en el coneixement de la fauna d’equínids fòssils del Cretaci Inferior de la CM i reforça l’evidència de la importància per a aquest període del registre paleontològic de la classe Echinoidea d’aquesta conca a l’oest de la mar de Tetis.

Since the 2014-2018 period, research on the systematics of the class Echinoidea in the Maestrat sedimentary basin (CM) has become a significant focus of interest in global echinology studies. In recent years, several investiga-tions have advanced our understanding of the echinoids in the CM and refined their systematics. However, much work remains to be done. This article is just a modest contribution towards achieving that goal.
This paper is of interest as it expands our knowledge of the genus Tetragramma Agassiz, 1838 in the CM, which until now has received little attention from paleontologists, aside from the work of Lambert (1935). Lambert described a new species T. giganteum, based on material sent to him by the Castelló geologist Royo i Gómez, who collected it from the same site at Cap de Vinyet where the specimen studied in this article was found. Interes-tingly, the renowned French echinologist never visited the Maestrat basin himself. The study is of significance because it opens the door for further research on this genus, which is likely to hold several unresolved questions.
A new species Tetragramma salasi has been described.
This work enhances our understanding of the fossil echinoid fauna from the Lower Cretaceous of the CM and underscores the significance of the paleontological record of the class Echinoidea in this basin, situated to the west of the Thethys sea, for this period.

Miguel Tirado............................................................................................................................................................................pp.141-149

The Yellow Wagtail (Motacilla flava) displays significant geographic variation across its range, with subspecies showing distinct phenotypic differences. In the Iberian Peninsula, the nesting subspecies include M. f. iberiae and M. f. cinereocapilla, the latter expanding its range eastward from Italy since the mid-20th century. However, research on the phenotypic characteristics and population dynamics of Yellow Wagtails in eastern Spain is limited.
Hybridization between yellow wagtail subspecies and the expansion of cinereocapilla in Castelló present interes-ting ecological dynamics and raise questions about the factors driving their expansion. Investigation of these phenomena offers an opportunity to understand the ecological processes that shape bird communities in this region. In addition, the study of migratory and breeding phenology, so far unexplored in the area, provides basic information on their migratory and breeding ecology.
The present study in Prat de Cabanes-Torreblanca reveals a complex population structure of the Yellow Wag-tail, with the presence of both iberiae and cinereocapilla subspecies. A higher proportion of pure iberiae types is observed compared to populations further north, suggesting that the colonization of cinereocapilla is not yet complete or points to ecological constraints to settlement. Males defend territories from March to June and the young leave the nest mainly during the month of June. Second clutches are rare. Furthermore, the data presented here show a sequential arrival of the different subspecies during spring migration, with cinereocapilla and iberiae appearing first, followed by flava, flavissima and finally thunbergi, with a marked difference of one month in the median passage. Postnuptial migration is of lower intensity and more concentrated than prenuptial migration.
This study improves our understanding of the distribution of Yellow Wagtail subspecies and their population dynamics in Castelló. The description of the phenotype of nesting males and the information on migratory pat-terns and breeding phenology provide new information on the status of the species in eastern Spain. The data presented here underline the importance of a continued monitoring to understand the expansion of cinereocapilla in the E of the Iberian Peninsula.

Yellow Wagtail, Motacilla flava iberiae, Motacilla flava cinereocapilla, Prat de Cabanes-Torreblanca.

La cueta groga (Motacilla flava) presenta una important variació geogràfica al llarg de la seua àrea de distribució, amb subespècies que mostren clares diferències fenotípiques. A la península Ibèrica, les subespècies nidificants inclouen M. f. iberiae i M. f. cinereocapilla, aquesta última ha expandit la seva àrea de distribució des d’Itàlia cap a l’oest des de mitjan segle XX. Tot i això, la investigació sobre les característiques fenotípiques i la dinàmica pobla-cional de la cueta groga a l'est d'Espanya és limitada.
La hibridació entre subespècies de la cueta groga i l’expansió de cinereocapilla a Castelló presenten una interessant dinàmica ecològica i planteja interrogants sobre els factors que impulsen la seua expansió. La recerca d’aquests fenòmens ofereix una oportunitat per comprendre els processos ecològics que donen forma a les comunitats d’ocells en aquesta regió. A més, l’estudi de la fenologia migratòria i reproductora, fins ara inexplorada a la zona, proporciona informació bàsica sobre la seva ecologia migratòria i de nidificació.

Aquest estudi al Prat de Cabanes-Torreblanca revela una complexa estructura poblacional de la cueta groga, amb presència tant de la subespècie iberiae com de la cinereocapilla. S’observa una proporció més gran de tipus iberiae purs en comparació amb les poblacions més al nord, cosa que suggereix que la colonització de cinereoca-pella encara no ha finalitzat o bé apunta a limitacions ecològiques per al seu assentament. Els mascles defensen territoris de març a juny i els joves surten del niu fonamentalment al llarg del mes de juny. Les segones postes són rares. A més, les dades aquí presentades posen en relleu una arribada seqüencial de les diferents subespècies durant la migració primaveral, amb cinereocapella i iberiae apareixent en primer lloc, seguides de flava, flavissima i finalment thunbergi, amb una marcada diferència d'un mes a les mitjanes de pas. El pas postnupcial és de menor intensitat i més concentrat que el prenupcial.
Aquest estudi millora el nostre coneixement sobre la distribució de les subespècies de cueta groga i de la seva dinàmica poblacional a Castelló. La descripció del fenotip dels mascles nidificants i la informació sobre els patrons migratoris i la fenologia reproductora aporten informació nova sobre l’estatus de l’espècie a l’est d’Espanya. Les dades exposades aquí subratllen la importància d’un seguiment continuat per comprendre l’expansió de cinereo-capilla a l'est de la península Ibèrica.

Motacilla flava iberiae, Motacilla flava cinereocapilla, Prat de Cabanes-Torreblanca.

P. Pablo Ferrer-Gallego, David C. Gómez Montblanch, José Rodríguez Díaz, Juan López Martínez, Juan José Roldán Oliva, Javier Cano Martín4 & Emilio Laguna .................................................................................................................................................................................................pp.150-156

Ophrys bombyliflora var. albarranii P. P. Ferrer, E. Laguna & D. C. Gómez-Montblanch was described as a hypochro-matic natural variety of the bumblebee orchid (O. bombyliflora Link), apparently endemic to the Iberian Peninsula. It was described from Alcalá de Guadaíra (Seville, Andalusia) from a very small population, and some specimens were transferred to CIEF (Centre for Forestry Research and Experimentation, Quart de Poblet, Valencia, Spain) in order to describe the new taxon and prepare the holotype. Recently, a new population has been discovered in Morón de la Frontera (Seville) some 30 km away from Alcalá de Guadaíra.
Data on the number of individuals and habitat description are reported here. All the populations seem to be fer-tile and maintaining their characteristics. Additionally, hybrid forms with the plants of dark brown labellum (O. bombyliflora s. str.) were found at least in Alcalá de Guadaíra. Despite the recessive attributes of hypochromatism, these populations maintain by themselves.
Given the above, a review of its taxonomic status is recommended, so the upgrade to species level is here pro-posed, as Ophrys albarranii, based on O. bombyliflora var. albarranii, a new combination and a name at new rank.

Ophrys bombyliflora, Hypochromatism, Andalusian endemics, Taxonomical recombination, Ophrys bombyliflora var. albarranii.

Ophrys bombyliflora var. albarranii P. P. Ferrer, E. Laguna & D. C. Gómez-Montblanch fou descrita com a varietat hipocromàtica de l’orquídia “mosques petites” (O. bombyliflora Link), aparentment endèmica de la península Ibèrica. Fou descrita a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia), a partir d’una població menuda, i alguns exem-plars foren transferits al CIEF (Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal, Quart de Poblet, València, Espanya) per a descripció del nou tàxon i la preparació de l’holotip. Recentment, una nova població ha estat des-coberta a Morón de la Frontera (Sevilla), situada a 30 km de la d’Alcalà de Guadaíra.
S’aporten ací dades del nombre d’individus i descripció de l’hàbitat. Totes les poblacions semblen ser fèrtils, mantenint els seus caràcters. A més a més, almenys a Alcalá de Guadaíra s’han trobat formes híbrides amb les plantes de label obscur (O. ombyliflora s. str.). Tot i que l’hipocromatisme té atributs recessius, aquestes poblacions s’automantenen.
Com a resultat d’això, és recomanable una actualització del seu estatus taxonòmic, proposant-se ací l’elevació al grau d’espècie, com a O. albarranii, basat en O. bombyliflora var. albarranii, una nova combinació i un nom en rang nou.

Ophrys bombyliflora, hipocromartisme, endemisme andalús, recombinació taxonòmica, Ophrys bombyliflora var. albarranii.

Juan Ramón Vázquez, Roberto Roselló, P. Pablo Ferrer-Gallego & Juan B. Peris................................................................pp.157-170

Es proposa i descriu una nova associació nitròfila viària, termòfila i heliòfila, Erodio malacoidis-Emicetum spinosae (Malvenion parviflorae, Chenopodietalia muralis, Stellarietea mediae), circumscrita a la plana quaternària de la Comu-nitat Valenciana (Espanya), i caracteritzada per la presència de la seua espècie herbàcia directriu, la bleda borda (Emex spinosa (L.) Campd.; Polygonaceae), amb una distribució natural circummediterrània, macaronèsica i saha-ro-sindiana, fins i tot naturalitzada en alguns països i regions d’Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Austràlia. S’hi aporten taules fitosociològiques i fotografies.

Emex spinosa, fitosociologia, comunitat nitròfila, Comunitat Valenciana, Espanya.

A new nitrophilous, thermophilic and heliophile association, Erodio malacoidis-Emicetum spinosae (Malvenion parvi-florae, Chenopodietalia muralis, Stellarietea mediae) are proposed and described, circumscribed to the quaternary plain of the Valencian Community (Spain), and characterized by the presence of an herbaceous guideline species, the so-called spiny Emex or devil’s thorn (Emex spinosa (L.) Campd.; Polygonaceae), an herbaceous and invasive species with a Circumediterranean, Macaronesian and Saharan-Sindian natural distribution, but in the present also widely naturalized in some continents such as North America, South America and Australia. We provide some photographies and two phytosociological tables.

Emex spinosa, phytosociology, nitrophilous community, Valencian Community, Spain.

Roberto Roselló, P. Pablo Ferrer-Gallego, Juan Ramón Vázquez, Enrique Sanchis & Juan B. Peris...................................pp.171-181

Aquest estudi forma part d'una sèrie de treballs que portem algun temps realitzant sobre la vegetació nitrò-fila litoral a la Comunitat Valenciana (Espanya). En aquesta ocasió es proposa una nova associació, Cypero rotun-di-Paspaletum dilatati, que abasta certs prats higronitròfils lligats a la sèrie de l'omeda (Hedero helicis-Ulmo minoris sigmetum) com una de les seues etapes finals, que es localitzen a la plana litoral quaternària valenciana. Aquests herbassars es troben de forma seminatural a zones enjardinades, però també en ambients naturals lligats a la sèrie de l'omeda.

This study is part of a series of works that we have been doing for some time on the current nitrophilous vegeta-tion in the coastal zone of the Valencian Community (Spain). A new association is proposed, Cypero rotundi-Paspal-etum dilatati, that includes certain hygro-nitrophilic meadows linked to elm groves (Hedero helicis-Ulmo minoris sigmetum) as one of its final stages, which are located on the Valencian quaternary coastal plain. These grasslands are found semi-naturally in garden areas, but also in natural environments linked to elm groves.

Elena Sixto Fíguls....................................................................................................................................................................pp.182-194

Aquest treball reuneix informació de les espècies vegetals silvestres utilitzades antigament a la península Ibèrica i les illes Balears amb la finalitat d’il·luminar mitjançant llums d’oli o torxes, així com les que ens han servit d’esca per encendre el foc.
S’han trobat 43 tàxons –27 gèneres– de plantes silvestres de 21 famílies botàniques.
Tot i caure en desús fa temps, en alguns casos la fitonímia ha preservat el record d’aquest ús.

This work gathers information about the wild plant species used in the past in the Iberian Peninsula and the Balearic Islands for the purpose of lighting, through oil lamps or torches, as well as those that have served us as tinder to ignite the fire.
43 taxa –27 genus– have been found of wild plants from 21 botanical families.
Despite falling into disuse many years ago, in some cases phytonymy has preserved the memory of this use.

P. Pablo Ferrer-Gallego, Roberto Roselló, Emilio Laguna & Juan B. Peris............................................................................pp.195-204

A l’article es descriu una nova varietat per a Antirrhinum barrelieri Boreau (Plantaginaceae, Antirrhineae): A. barre-lieri var. bicoloreum, var. nov., que es troba a diverses localitats de les províncies de Terol, Castelló i València. Aquesta planta es caracteritza pel color blanc de la corol·la i el verd de ses fulles i tiges.
D’altra banda, es proposa el nom Antirrhinum controversum var. piliferum (Rouy) P. P. Ferrer, R. Roselló, E. Laguna & J.B. Peris, com una combinació nova per a A. barrelieri var. piliferum Rouy, i al mateix temps es designa el seu corresponent tipus nomenclatural a partir d’un espècimen conservat a l’herbari francés de la Société Nationale des Sciences Naturelles et Mathématiques de Cherbourg (CHE) i, altrament, s’hi aporten noves citacions corolò-giques per a aquest tàxon.

A new variety of Antirrhinum barrelieri Boreau (Plantaginaceae, Antirrhineae) is described: A. barrelieri var. bicolo-reum, var. nov., found in several localities of Teruel, Castelló, and Valencia provinces. This plant is characterized by its white corolla, and the green color of the stem and leaves.
Additionally, the name Antirrhinum controversum var. piliferum (Rouy) P. P. Ferrer, R. Roselló, E. Laguna & J.B. Peris, is proposed as a new combination for A. barrelieri var. piliferum Rouy. At the same time its corresponding nomen-clatural type is designated based on a specimen preserved in the French herbarium of the Société Nationale des Sciences Naturelles et Mathématiques de Cherbourg (CHE) and, finally, new chorological records for this taxon are provided.

Paula Meseguer Prat...............................................................................................................................................................pp. 205-218

Les dunes són un ecosistema singular propi de les zones sorrenques, ja siguin platges o deserts. Es formen per acu-mulació de sediment sobre petits obstacles, gràcies a l’acció del vent que transporta el sediment que arriba amb les onades i la captació de sorra per part de la vegetació dunar. Aquest tipus d’hàbitat és cada vegada més escàs al litoral català, i degut a les espècies exclusives de flora i fauna que s’hi associen la seva conservació és rellevant. Per aquest motiu, s’estudia el cas de la platja de Castell, una renaturalització encara en curs que pot aportar nou coneixement en aquest àmbit.
La platja de Castell presenta dos sectors amb dunes, un a la banda est i l’altre a la banda oest, que són diferents entre ells. L’objectiu d’aquest treball és analitzar alguns factors que podrien estar influint en el desenvolupament dunar per saber si poden explicar les diferències observades.
El sistema dunar oest és el més antic, ja estava present l’any 1945, i és el que té major superfície, alçada de duna, recobriment vegetal i nombre d’espècies. En canvi, el sistema dunar est és més jove i encara no presenta morfo-logia dunar marcada. Tant la seva superfície com recobriment vegetal i nombre d’espècies tenen valors menors que el sector oest. De la mateixa manera, el tamany de gra de la sorra és un tret diferencial entre sistemes, que tenen un patró de distribució en profunditat invers. Aquestes desigualtats es deuen a una pressió antròpica dife-rent en els sectors, molt més accentuada a la part est, que alhora també presenta menor dinàmica de sediment.
Les conclusions d’aquest treball serviran per ajudar a la presa de decisions dels gestors de l’espai.

Dunes are unique ecosystems of sandy areas, whether beaches or deserts. They are formed by the accumulation of sediment on small obstacles, through wind action transporting wave-carried sediment that is subsequently trapped by dune vegetation. This type of habitat is increasingly rare on the Catalan coast, and since there are exclusive species of flora and fauna associated with it, its conservation is important. For this reason, the case of Castell beach, an ongoing renaturation process that can provide new knowledge in this area, is studied.
Castell beach has two sectors with dunes, one on the east side and the other on the west side, which are different from each other. This study aims to analyse some of the factors that may be affecting the dune development to find out if they provide an explanation for the differences observed.
The western dune system is the oldest of the two, already present in 1945, and has the largest area, dune height, plant cover and number of plant species. The eastern dune system started to form in 2001 and has no marked dune morphology yet. Its area, plant cover and number of plant species values are lower than those on the west side. Another differential trait between both dune systems is the sand grain size, which is distributed oppositely in depth. These divergences are due to differential anthropic pressure on each dune system, being more intense in the eastern side, as well as a lower sediment dynamic in that section.
The conclusions of this study will aid the decision-making process of the people responsible for taking care of the space.

Ricard Pitarch Garcia...............................................................................................................................................................pp. 219-244

A les proximitats de la localitat de La Iglesuela del Cid destaca i es dona a conèixer pel seu interès botànic un tram de la rambla de les Truites. Una àrea amb aigües estacionals, però amb embassaments d’aigües someres. Les particulars característiques topogràfiques, edafològiques, litològiques i microclimàtiques han desenvolupat en les últimes dècades una vegetació de cursos fluvials de l’edafosèrie supramediterrània basòfila: Saponario officina-lis-Salicetum purpureae sigmetum, acompanyada per les comunitats subserials que la substitueixen.
El bon estat de conservació dels tàxons florístics i sintàxons fitosociològics, junt amb la seua fragilitat i risc de vul-nerabilitat, el fan mereixedor d’una protecció i preservació eficaç des del punt de vista biogenètic, florístic, fitoso-ciològic, ecològic i paisatgístic. Destaquen en aquest indret uns quants tàxons d’escassa presència a la Comunitat Valenciana i a l’Aragonesa.

Rambla de les Truites, la Pobla del Bellestar, Vilafranca, La Iglesuela del Cid, botànica, àrea d’interès botànic, flora amenaçada.

In the vicinity of the town of La Iglesuela del Cid, a renowned section of the Rambla de les Truites (or de las Tru-chas) stands out for its botanical interest. An area of seasonal, stagnant, and shallow waters, frequently laminated and occasionally semi-stagnant. The particular topographic, edaphological, lithological, and microclimatic cha-racteristics have led to the development, in recent decades, of river course vegetation of the basophilous supra-mediterranean edaphic series: Saponario officinalis-Salicetum purpureae sigmetum, accompanied by the subserial communities that replace it.
The good state of conservation of the floristic and phytosociological taxa, together with their fragility and vulne-rability, make it worthy of effective protection and preservation from a biogenetic, floristic, phytosociological, ecological and landscape point of view. A few taxa with scarce presence in the Valencian and Aragonese Commu-nities stand out in this section.

Rambla de les Truites, la Pobla del Bellestar, Vilafranca, La Iglesuela del Cid, botany, area of botanical interest, endangered species.

Charlie Charmer & Iván Narváez..............................................................................................................................................pp. 245-264

Los orígenes del estudio de los dinosaurios en España están íntimamente ligados a la región valenciana, donde se reportaron algunos de los primeros hallazgos relacionados con este grupo de reptiles mesozoicos. De forma paralela, la industria tebeística valenciana se forja durante las primeras décadas del siglo XX. Tanto la paleonto-logía como los tebeos sufrirán un terrible retroceso con el golpe de estado de 1936 y el conflicto bélico posterior. Si bien la intención de los autores de tebeos no era otra que entretener a sus lectores, este medio se convirtió en un potente transmisor de conocimiento durante la posguerra, al margen de su mayor o menor rigor científico.
El presente trabajo analiza la imagen de los dinosaurios y otras criaturas extintas durante el período posterior a la Guerra Civil hasta 1962, a través de más de trescientas páginas publicadas en tebeos valencianos con fauna propia del Mesozoico o inspirada en este período. El desconocimiento científico de los dibujantes y las dificultades para obtener documentación actualizada y rigurosa, provocó que, en general, estos animales se recreasen de formas sugeridas por la imaginación de los artistas, siendo el grupo de los dinosauroides el más extendido de la muestra estudiada, en la que también hay un importante porcentaje de dinosaurios indeterminados. En su mayor parte, estas criaturas encajarían en la categoría de monstruos, con aspecto y costumbres estandarizadas: carnívoros (incluyendo ornitópodos y saurópodos) de dimensiones mucho mayores de lo que nos muestran los fósiles y rasgos agresivos como cuernos, placas dorsales, colmillos y garras afiladas.

The origins of the study of dinosaurs in Spain are closely linked to the Valencian region, where some of the first discoveries of this group of Mesozoic reptiles were reported. At the same time, the Valencian comic book industry was born in the first decades of the 20th century. Both paleontology and comics suffered a terrible setback with the 1936 coup d'état and the war that followed. Although the intention of comic strip authors was nothing more than to entertain their readers, in the post-war period this medium became a powerful transmitter of knowledge, regardless of its greater or lesser scientific rigor.
This paper analyses the image of dinosaurs and other extinct creatures during the period after the Civil War until 1962, through more than three hundred pages published in Valencian comic strips with Mesozoic fauna or inspired by this period. The lack of scientific knowledge on the part of the artists and the difficulty in obtaining up-to-date and rigorous documentation meant that these animals were generally reproduced in the forms sug-gested by the artists' imagination, with the dinosaur group being the most widespread of the sample studied, in which there is also a significant percentage of unidentified dinosaurs. For the most part, these creatures would fall into the category of monsters, with standardized appearance and habits: carnivores (including ornithopods and sauropods) of much larger dimensions than the fossils show, and aggressive features such as horns, dorsal plates, and sharp claws.

Josep Quintana Cardona & Guillem X. Pons...........................................................................................................................pp. 265-271

En taxonomia, la descripció d’una nova espècie ha d’estar recolzada per la identificació d’aquells caràcters diag-nòstics (morfològics o genètics) que la diferencien d’altres tàxons. En el cas dels fòssils, quan no es possible iden-tificar aquests caràcters diagnòstics degut a que les parts esquelètiques presenten una morfologia relativament senzilla (com en el cas dels pulmonats continentals, per exemple) però amb un rang de variabilitat important, l’estudi s’ha de realitzar a partir d’un conjunt significatiu d’individus que permetin, fins a cert punt, relacionar aquests individus amb una determinada espècie o grups d’espècies. En el cas de que això no sigui possible, ha de prevaldre el principi de prudència, utilitzant el rang taxonòmic adequat en cada un dels casos.
En aquest sentit, la rèplica de Juárez-Ruiz & Altaba (2023) a Quintana & Pons (2023) utilitza arguments inadequats per les següents raons: 1) es confon el que és la disponibilitat i la correcció d’un nom científic amb la validesa d’una suposada nova espècie. De la mateixa manera, l’existència d’un holotipus i un paratipus tampoc és garantia suficient per validar aquesta suposada nova espècie; 2) el reduït nombre d’exemplars (una closca sencera parcial-ment inclosa en la roca matriu i un motlle intern incomplert) no permet conèixer si la població a la que pertanyen aquests exemplars queda o no inclosa dins el rang de variabilitat d’Allognathus (Iberellus) companyonii (Aleron in Companyo, 1837); 3) contradiccions a l’hora d’argumentar que la suposada nova espècie no pertany a cap de les espècies vivents del gènere Allognathus: s’inclou en el gènere Iberellus (=Allognathus) malgrat considerar que els dos exemplars pertanyen a un grup taxonòmic parafilètic.
Aquest és un clar exemple de com la descripció d’una suposada nova espècie a partir de dades insuficients, en la qual predominen els criteris subjectius, converteix la taxonomia (disciplina que engloba molts dels aspectes que suposen l’estudi d’un organisme, més enllà del “simple” acte de posar un nom a un taxon) en una disciplina merament especulativa, que aporta més ombres que llums a la investigació científica.

In taxonomy, the description of a new species must be supported by the identification of those diagnostic charac-ters (morphological or genetic) that differentiate it from other taxa. In the case of fossils, when it is not possible to identify these diagnostic characters due the fact that shell shows relatively simple morphology (as in the case of continental pulmonates, for exemple) but with a significant range of variability, the study must be carried out from a significant set of individuals that allow, to a certain extent, to relate these individuals to a certain species or groups of species. In even that this is not possible, the principle of prudence must prevail, using the appro-priate taxonomic range in each case.

In this sense, the reply of Juárez-Ruiz & Altaba (2023) to Quintana & Pons (2023) use inadequate arguments for the following reasons: 1) confusion between the availability and correctness of a scientific name with the validity of a supposed new species. In the same way, the existence of a holotype and a paratype is not guaranteed enough to validate this supposed new species; 2) the small number of specimens (a whole shell partially included in the matrix and a incomplete internal mold) does not allow to know whether the population to which these specimens belong is or is not included in the range of variability of Allognathus (Iberellus) companyonii (Aleron in Companyo, 1837); 3) contradictions when arguing that the supposed new species does not belong to any of the líving species of the genus Allognathus: the two individuals are included in the genus Iberellus (=Allognathus) despite considerin that the two specimens belongs to a paraphyletic genus not related with Iberellus.
This is a clear exemple of how the description of a supposed new species based on insuficient data, in which sub-jective criteria predominate, turns taxonomy (a discipline that encompasses many of the aspects that involve the study of an organism, beyong the “simple” act of naming a taxon) in purely speculative discipline, which brings more shadows than lights to scientific research.

Enric Forner i Valls, Vicent Gual i Ortí, Joaquín Segura Collado & Emili Gombau i Valanzuela..........................................pp. 272-279

Es dona a conèixer una alteració congènita d’un equínid fòssil de l’espècie Heteraster oblongus (Brongniart, 1821) que no s’havia descrit mai. La malformació consisteix que presenta un nombre anormal de gonoporus, que es des-criu i figura amb el màxim detall. El fòssil estudiat es compara amb un exemplar normal de la mateixa població del jaciment. Per poder datar amb precisió l’exemplar, i atesa la informació inexacta continguda en la cartografia de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya de la zona de la troballa, s’ha procedit a aixecar una columna estrati-gràfica i caracteritzar per la fauna present les diverses formacions de la zona del jaciment del mas de Borràs del Cubilà (Morella; els Ports), dins la conca sedimentària del Maestrat. El material amb aquesta malformació singular és només un exemplar que es diposita al Museu de la Universitat de València d’Història Natural (MUVHN). El fòssil s’ha trobat a la part bassal de la formació Calcàries i margues de Xert, d’edat Barremià superior.
Es proposa la correcció d’una part menuda del mapa geològic, la fulla 545 de Morella (Institut Geològic Miner d’España, 2003) i s’indica la necessària actualització de la memòria, atenent als estudis recents, la datació de les formacions Argiles de Morella i Calcàries i margues de Xert no s’han de considerar ja de l’Aptià, sinó del Barremià. S’ha considerat que la malformació de l’exemplar estudiat no es deu a causes externes (paràsits o agressions) sinó que es generada de forma congènita i que, aparentment, segueix un procés que hem anomenat, a manca d’altre terme, de gemmació perquè la duplicació del gonoporus pareix seguir un procés que ha quedat representat en el fòssil i s’observa de forma progressiva els quatre gonoporus seguint el sentit antihorari a partir del gonoporus 2.

Spatangoida, teratologia, exemplars anormals, malformació, gonoporus, Barremià, formació Xert, conca del Maestrat.

This paper brings to light a congenital alteration of a fossil echinoid of the species Heteraster oblongus (Brong-niart, 1821), which has never before been described. The malformation is manifested in an abnormal number of gonopores, which are described and figured in maximum detail. This fossil is compared with a normal specimen from the same population at the site. In order to accurately date the specimen and given the inaccurate informa-tion contained in the map of the Geological and Mining Institute of Spain of the area of the find, a stratigraphic column has been erected, characterized by the fauna present, of several formations in the area of the Mas de Borràs del Cubilà site (Morella; els Ports), within the Maestrat sedimentary basin. The specimen with this unique malformation is the only one deposited in the Museum of the University of Valencia of Natural History (MUVHN).
The correction of a small part of the geological map is proposed, sheet 545 of Morella (Geological and Mining Ins-titute of Spain, 2003), and the necessary update of the report is indicated. According to recent studies, the dating of the Morella Clays and Xert Limestones and Marls formations should no longer be considered Aptian, but Barre-mian. It has been considered that the malformation of the specimen studied is not due to external causes (para-sites or aggression) but that it is generated congenitally and apparently follows a process that we have called, for lack of another term, “budding” because the duplication of the gonopore seems to follow a process that has been represented in the fossil by observing the four gonopores in a progressive way following the anti-clockwise direction from gonopore 2.

Spatangoida, teratology, abnormal specimens, malformation, gonopores, Barremian, Xert formation, Maestrat basin.

Manuel Díaz Isa & Enric Forner i Valls........................................................................................................................................pp. 280-291

S’estudia i descriu amb detall el que podria ser el tercer exemplar conegut de la rara espècie de equínid Pesudonucleus malladai Lambert, 1920 procedent del Campanià de Loredo, del municipi de Ribamontán al Mar, de Cantàbria. El jaciment on s’ha trobat està a uns 55 Km en línia recta del lloc on es va trobar l’holotip, Roiz (Valdáliga, Cantàbria), però el nou exemplar pertany a la conca sedimentària Basco-cantàbrica i l’holotip a la conca del Nord de Cantàbria.
La motivació del treball és ampliar la informació disponible sobre un gènere, bastit només sobre dos exemplars amb mala conservació, la validesa del qual ha estat posada en dubte per alguns autors.
L’exemplar estudiat és menut, 9,1 mm, i, tot i no ser d’excel·lent conservació, és millor que els que es disposava fins ara.
De l’estudi es conclou que, atenent al material de què es disposa actualment, cal mantenir la validesa del gènere Pseudonucleus i l’equínid estudiat es deixa, de forma provisional, com P. aff. malladai. Presenta una diferència sig-nificativa respecte a l’holotip en la mida i forma dels gonoporus, però tant podria ser per tractar-se d’una espècie diferent com per tractar-se d’un cas de dimorfisme sexual: l’exemplar estudiat seria una femella, de gonoporus més grans i en forma de gota, mentre que, hipotèticament, l’holotip seria un mascle de gonoporus menuts i rodons.

Echinoidea, Pseudonucleus, Campanià, conca Basco-cantàbrica, Loredo, Cantàbria, península Ibèrica.

This note studies and describes in detail what could be the third known specimen of the rare species of echinid Pesudonucleus malladai Lambert, 1920 from the Campanian of Loredo, in the municipality of Ribamontán al Mar, in Cantabria. The site where it was found is about 55 km in a straight line from where the holotype was found, Roiz (Valdáliga, Cantabria) but the new specimen belongs to the Basque-Cantabrian sedimentary basin and the holotype to the North-Cantabrian basin.
The motivation of the work is to expand the available information about a genus based, until now, only on two poorly preserved specimens, whose validity has been questioned by some authors.
The specimen studied is small, 9.1 mm, and despite not being in excellent preservation it is better than those avai-lable until now.
The study concludes that, based on the material currently available, the validity of the genus Pseudonucleus must be maintained and the echinid studied is left, provisionally, as P. aff. malladai. It presents a significant difference with respect to the holotype in the size and shape of the gonopores, but this could either be because it is a different species or a case of sexual dimorphism: the specimen studied would be a female, of larger, drop-shaped gonopores, while, hypothetically, the holotype would be a male with small, round gonopores.

Echinoidea, Pseudonucleus, Campanian, Basque-Cantabrian basin, Loredo, Cantabria, Iberian Peninsula.

Josep Quintana Cardona........................................................................................................................................................pp. 292-297

En aquest treball es descriuen i figuren dos equinoïdeus del Miocè superior de Menorca: Echinolampas (Miolampas) inaequalis Pomel, 1887 i Brissomorpha sp. Ambdós representen noves citacions pel Neogen de les illes Balears. Les referències a aquests dos tàxons són molt escasses, tot i l’enorme interès que desperta l’estudi de la fauna equi-nològica de Menorca, de la qual n’existeixen citacions des de, com a mínim, el segle XIX.
Brissomorpha sp. presenta diferències significatives al comparar-se amb l’espècie tipus (Brissomorpha fuchsi Laube, 1871 del Miocè inferior d’Àustria), referents a les proporcions del periprocte, el peristoma i el ressalt situat en la part alta del marge posterior.

In this work, two echinoidea from the Upper Miocene of Menorca are described and figured: Echinolampas (Miolampas) inaequalis Pomel, 1887 and Brissomorpha sp. Both represent new citations for the Neogene of the Balearic Islands. References to these two taxa are very scarce, despite the enormous interest in the study of the echinological fauna of Menorca, of which there have been citations since at least the 19th century.
Brissomorpha sp, shows significant differences when compared with the type species (Brissomorpha fuchsi Laube, 1871 from the Lower Miocene of Austria) regarding the proportions of the periproct, the peristome and the ridge located in the upper part of the posterior margin.

Sandra Tur Kim, Ana Llopis Raimundo, Jacinto Cerdà Moles & Ramón Prades Bataller.....................................................pp. 299-301

Es dona a conèixer el primer cas constatat de reproducció de la titeta dels arbres, Anthus trivialis (Linné, 1758) al País Valencià.
A mitjan juliol es va fotografiar un juvenil de titeta dels arbres a Vistabella del Maestrat, dins del massís del Penya-
golosa, en clars pròxims a pinars i una roureda de roure reboll (Quercus pyrenaica). Potser aquesta data escassa és un indici que l’espècie està continuant la seua expansió cap a l’est i el sud, per la serralada Ibèrica, cap a les zones altes del nord-oest del País Valencià. La titeta dels arbres és una espècie molt discreta i podria haver passat desaperce-buda, fins al moment, en alguns indrets.

Vistabella del Maestrat, massís del Penyagolosa, País Valencià, titeta dels arbres, Anthus trivialis.

The first confirmed case of Tree Pipit (Anthus trivialis) reproduction in the Valencian Country is reported. In mid-July 2023, a juvenile Tree Pipit was photographed in Vistabella del Maestrat, within the Penyagolosa massif, in clea-rings near pine forests and a Pyrenean oak (Quercus pyrenaica) grove. This finding is possibly an indication that the species is continuing its expansion eastward and southward through the Iberian System of mountains towards the highlands in the northwest of the Valencian Community. The Tree Pipit is a very discreet species and could have gone previously unnoticed in some areas.

Vistabella del Maestrat, mountain range of Penyagolosa, País Valencià, Tree Pipit, Anthus trivialis.

P. Pablo Ferrer-Gallego, Roberto Roselló, Emilio Laguna & Juan B. Peris.........................................................................pp. 302-313

Es discuteix el tipus nomenclatural d’Armeria fontqueri (Plumbaginaceae), Hyacinthus fontqueri (Liliaceae) y Salix tarraconensis (Salicaceae), tres noms proposats per a tres espècies descrites per Carlos Pau a partir de recol·leccions realitzades per Pius Font Quer el 1915 a les comarques meridionals de Tarragona.
Aquests tres noms són tipificats a partir d’un espècimen pertanyent al material original, conservats a l’herbari del Reial Jardí Botànic de Madrid (MA).

The typification of the names Armeria fontqueri (Plumbaginaceae), Hyacinthus fontqueri (Liliaceae) y Salix tarraconensis (Salicaceae) is discussed. These three names were proposed for three species described by Carlos Pau from collec-tions made by Pius Font Quer in 1915, in the southern regions of Tarragona.
These names are typified from a specimen belonging to the original material, preserved in the herbarium of the Royal Botanic Garden of Madrid (MA).

Vistabella del Maestrat, mountain range of Penyagolosa, País Valencià, Tree Pipit, Anthus trivialis.

Corrigenda.................................................................................................................................................................................pàg. 315

En l’article Amarantho viridis-Eleusinetum indicae (Polygono–Poetea annuae), una nova associació antropo-gènica ruderal viària, de zones litorals de la Comunitat Valenciana (Espanya) de Juan R. Vázquez , Roberto Roselló, P. Pablo Ferrer-Gallego & Juan B. Peris, publicat a Nemus 13 (pp. 188-197), es va ometre la procedència dels inventaris que haurien d’haver anat al peu de la Taula 1. Es publica a continuació el peu de taula sancer.

Ressenyes................................................................................................................................................................................pp. 316-335

Guia de les espècies exòtiques invasores a la Reserva de Biosfera de Menorca. Pere Fraga Arguimbau. 2023
Emili Laguna. CIEF. Generalitat Valenciana..............................................................................................................................pàg. 320

El nom dels pobles valencians. Origen i significat. Abel Soler. 2023.
Emili Laguna. CIEF. Generalitat Valenciana..............................................................................................................................pp. 321-322

Hacia un nuevo modelo integral de gestión de playas. Sardá, R., Pintó, J. & Valls, F. 2013.

Francesc Xavier Roig i Munar. Dr. en Geografia i Dr. en Geologia. Consultor Ambiental.............................................................pp. 322-323

Habitantes de la oscuridad. Fauna ibero-balear de las cuevas. Sociedad Entomológica Aragonesa. 2023
Vicenç Bros i Caton. Institució Catalana d’Història Natural (ICHN)..............................................................................................pp. 324-326

Fontserè, el terratrèmol de la Val d’Aran de 1923 i la continuïtat dels estudis sismològics a Catalunya.

Francesc Xavier Roig i Munar. Dr. en Geografia i Dr. en Geologia. Consultor Ambiental..............................................................pp. 326-327

El arte de la domesticación de los frutales. Una historia cultural de los huertos. Bernd Brunner. 2023.

Emili Laguna. CIEF. Generalitat Valenciana.................................................................................................................................pp. 327-328

Basilius Besler – Florilegium. The Book of plants. Werner Dressendörfer i Klaus Walter Littger. 2022.

Emili Laguna. CIEF. Generalitat Valenciana.................................................................................................................................pp. 329-330

Geografia, paisatge i vegetació. Estudis en homenatge a Josep Maria Panareda. Valerià Paül, María Eugenia Arozena,

Emili Laguna. CIEF. Generalitat Valenciana.................................................................................................................................pp. 330-331

La grajilla occidental en España y Portugal. Tamaño poblacional, tendencias temporales y conservación.

Miguel Tirado Bernat. Grup Au d’Ornitologia.................................................................................................................................pp. 331-332